Les dues cares de Samaranch

25abr.10

Sembla ser que de Samaranch n’hi ha dos: el que va morir a Catalunya i el que esmenten els diaris internacionals. Res tenen a veure l’un amb l’altre. Mentre Catalunya s’acomiadava de l’expresident honorífic del COI, amb un funeral propi d’un president del govern i presidit per destacades figures del món polític, esportiu i empresarial, a Anglaterra es publicava un article que a España s’ha qualificat de “devastador”. I és que pel que sembla la premsa internacional no ha tingut cap problema en desemmascarar el passat del ja batejat com “El senyor dels anells”. Un mateix personatge i una mateixa informació (l’anunci de la seva mort) tractat de maneres oposades en la premsa espanyola i en l’anglosaxona.

La mort de Juan Antonio Samaranch ha portat cua. Tant la premsa estatal com internacional se n’ha fet ressò, però la informació donada per uns i altres no ha estat ben bé la mateixa. A Espanya, la seva mort no tan sols va omplir portades de diaris esportius, sinó també portades de rotatius populars de qualitat i de premsa seriosa que anunciaven la seva mort com una gran pèrdua. Se’l va batejar com “El senyor dels anells”, en una clara al·lusió a la famosa triologia de Tolkien i com a metàfora dels anells de colors que caracteritzen els jocs olímpics.

Per entendre l’abisme que s’ha produït amb la informació de la mort de Samaranch cal saber que cap mitjà de comunicació espanyol va fer esment del seu passat franquista ni dels casos de corrupció en els quals es va veure embolicat. Tan sols alguns articles a diaris catalans, com l’Avui (Traves a l’esport català, la columna de l’Iu Forn, etc.) deixaven entreveure que Samaranch no era tan perfecte com el pintaven al Palau de la Generalitat, a la premsa de Madrid i a la capital espanyola.

Però com hem pogut comprovar, del passat franquista i dels casos corrupció se’n va ocupar, principalment, la premsa anglosaxona. Diaris tan destacats com el Financial Times el van titllar de “l’últim de la seva generació de polítics feixistes europeus que va restar actius en la vida pública”; The Guardian no va ser menys i el qualificava de “vulnerable a la corrupció” i al diari Times, Matthew Syed publicava un article titulat “The man who stole the Olympics’innocence” (L’home que va robar la innocència dels Jocs Olímpics). Una gran llista de diaris anglosaxons van destapar el seu passat, als qual el van seguir d’altres, com els alemanys, els nord-americans i els italians. Aquests últims van anar encara més enllà, i en el diari Il Sole 24 Ore l’acusaven d’haver “permès l’apartheid de països com Sud-àfrica”.

Com podem veure, hi ha tot un abisme entre la informació que van publicar els diaris espanyols i la que es va donar a la resta d’Europa i, inclús, als EUA. El nombre de diaris europeus que van publicar la versió més amarga de la vida de Samaranch són el nostre suport per afirmar que la premsa espanyola no va ser del tot sincera i es va amagar rere la veu d’aquells que amb la “pujada al poder” de l’expresident del COI van voler esborrar un amarg passat franquista i van difuminar qualsevol escàndol de corrupció que taqués el nom del que volien acabar honrant com el català olímpic.



No Responses Yet to “Les dues cares de Samaranch”

  1. Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s


%d bloggers like this: