Lluita de poders
Com sempre, a qui li toca rebre no ha iniciat la baralla. Ni tan sols hi participa. És exactamente el que passa amb la crisi econòmica en què es troben immersos tots els països, tots sense excepció, i que estan pagant els que els habiten. Els ciutadans europeus es troben en mig d’una crisi entre dos grans ens: els estats i els mercats. Si en un primer moment el causant de la crisis va ser el deute privat propiciat per la bombolla de les hipoteques subprime, ara és al contrari. L’Estat, que aleshores es va veure en l’obligació d’ajudar els mercats privats ara és el que es troba amb un deute impossible de saldar. Ara és el torn dels mercats privats que, malauradament, han decidit jugar brut i els cobren a un preu molt alt la seva ajuda. Els deutes públics es paguen a preu de mercat i en el cas espanyol aquest és el camí directe a la ruïna.
I a què ha vingut aquest canvi de posicions? Aquest gir és degut al poder que han agafat els mercats, que s’han crescut i se situen per sobre dels estats. La crisi del 2010 no és més que una lluita entre poderosos, una batalla de poder entre estats i mercats. Ara per ara l’estan perdent els primers, però qui la paga són els ciutadans que, per culpa del joc temerari de dos, veuen retallats els sous i els llocs de treball.
En tota aquesta història de lluita de poders, els mitjans de comunicació, el quart poder per excel·lència, també tenen un paper important. Els mitjans són els encarregats d’explicar les històries, els conflictes, les guerres i també les crisis. Explicar-les, no crear alerta social, com ha estat el cas. Les catàstrofes i la fi del món agraden molt als diaris, però quan la situació és delicada i la qualitat de vida de tanta gent està en joc no és hora de jugar a espantar amb exageracions que deixen els ciutadans morts de por nedant a favor de la marea. Els diaris tenen una responsabilitat social i de ben segur que no té res a veure amb crear situacions de pànic que empitjoren la ja nefasta percepció que tots tenim de la crisi.
L’última resolució del Fons Monetari Internacional dóna un punt més als mercats. La valoració del FMI després d’una setmana analitzant la situació espanyola és que Espanya necessita “reformes exhaustives”. Aquestes reformes passen per facilitar l’accés de les caixes als mercats convertint-les en societats amb accions . S’obre la porta, doncs, a la privatització, una de les millors sortides en un moment en què els diners públics es troben en números vermells. Davant d’aquesta situació, els ciutadans no podem fer res més que esperar. Com en qualsevol batalla, volem que la lluita la guanyin els bons, però a hores d’ara és impossible saber qui són.
Filed under: Uncategorized | Leave a Comment
La polèmica rere una imatge cruel
Arran de la cornada que va rebre aquest divendres el torero Julio Aparicio s’han reobert dues polèmiques. La primera té relació amb la publicació de fotos de contingut que podria qualificar-se de cruel; la segona condueix a un altre debat sobre la prohibició de les corregudes de toros. Ens centrarem en el primer debat, molt més periodístic.
La publicació de la foto de la cornada en què es veu clarament com la banya del toro entra pel coll del torero i surt per la cavitat bocal és d’una crueltat que espanta. Per aquest motiu, a través de diverses xarxes socials com Twitter o Menéame s’ha qüestionat si s’haurien de publicar fotos tan impactants a la web sense avisar sobre el tipus de contingut. A les versions digitals dels diaris generalistes també s’hi han trobat comentaris de lectors en desacord amb la publicació de la imatge.
Els dos rombos sempre han estat considerats un símbol de censura
Aquest és un debat que fa molts anys que volta. Les imatges impactants, és a dir sagnants i dantesques, haurien de publicar-se als diaris i, encara més, haurien de fer-ho sense cap tipus d’avís que indiqués que les fotografíes poden ferir la sensibilitat del lector? La realitat no entén de matisos i els diaris han de ser fidels a ella i no deixar de banda la seva cara més cruel.
Pensem-hi un moment. Tres de les imatges guanyadores del premi Pulitzer i del World Press Photo podrien encabir-se en el grup de fotografies capaces de “ferir la sensibilitat del lector”. La fotografia de Browne, guanyadora el 1963, mostrava un monge budista cremant-se viu. La d’Adams el 1968 tampoc distava gaire de la cruesa de l’anterior, i presentava un oficial vietnamita disparant contra un presoner. Per últim, la nena de Nick Ut, una fotografia premiada el 1972 en què es veia una nena fugint despullada de la pluja de napalm. Totes elles d’una cruesa esfereïdora, però amb un valor informatiu altíssim.
Quant van arribar a informar aquestes imatges a la població mundial d’aquella època? Van servir perquè la gent se n’adonés de la realitat? No tenim cap recompte en xifres, però sí testimonis que diuen que la fotografia del soldat vietnamita va servir perquè l’opinió pública es tornés en contra de la guerra.
És inevitable acabar parlant de la segona polèmica, aquella sobre el debat de la prohibició dels toros, i parar-nos a pensar si una imatge com l’agafada del torero Julio Aparicio pot canviar l’opinió pública i tornar en contra d’una tradició sanguinaria i cruel tots aquells defensors de la tauromàquia. Si així fos la imatge hauria fet una funció més que informativa i ja no ens qüestionaríem si cal o no publicar fotografíes sensibles als ulls (i a l’estòmac) de l’espectador.
Filed under: Uncategorized | Leave a Comment
La Vanguardia, 11/05/2010
La Vanguardia, 12/05/2010
La Vanguardia, 13/05/2010
La consulta sobre la transformació de la Diagonal ja comença a fer molta pudor. No s’aguanta per enlloc i dia rere dia els diaris recullen nous errors tècnics; suplantacions d’identitat; com és el cas del popular Alberto Fernández Díaz; problemes a l’hora de votar la inexistent “opció C” que Hereu sembla haver esborrat del mapa; i altres mil i una històries. Els continus errors tècnics en la votació han arribat tan lluny que fins i tot han implicat al propi impulsor de la consulta, l’alcalde de Barcelona. Si la meitat de la població barcelonina està tenint problemes per exercir el seu dret al vot, Hereu, per molt que ho hagi volgut, no ha estat l’excepció.
Deixant de banda els problemes tècnics i la polèmica que s’ha generat fins ara, el que realment em té preocupada és el tractament que li ha donat La Vanguardia, sobretot en relació amb les sospites entorn el vot de l’alcalde. Tres dies seguits amb Hereu en portada: dilluns la notícia, o més ben dit el rumor, ocupava un quart de pàgina; dimarts i dimecres era el gran protagonista de la pastilla. La informació complerta estava ubicada a l’apartat Vivir (menys mal), però tot i això la portada és la portada. Ideologia i possibilitat d’atac a l’alcalde socialista es barregen i donen com a resultat un còctel massa explosiu per a La Vanguardia: titulars en portada amb fons sensacionalista poc habituals en un diari que sempre ha estat titllat de diari “de qualitat”.
No em fa el pes. Tres dies amb la polèmica de si va votar o no va votar. “¿Llegó a votar el alcalde?”, aquesta era la pregunta crucial que apareixia en portada el dimarts dia onze. Ni el filet d’un punt de grossor que separa la informació econòmica de la polèmica de l’alcalde aconsegueix que no se’m faci evident que aquesta notícia no hauria de tenir un tracte de portada. I encara menys si es tracta d’un rumor, un dubte, una informació no verificada ni contrastada. La informació va acompanyada de tres fotografies en què amb “expresiones reveladoras” ens intenten demostrar el paperot que fa l’alcalde. Un que ho nega i els altres que el punxen fins que, al tercer dia, confessa i per fí aconsegueixen el titular que fa tres dies que esperen escriure: “Hereu admite que no votó”.
Calia haver-li dedicat tanta tinta a aquest tema? Era una informació que necessitava ser tractada tant a fons? Periodísticament parlant de ben segur que no. Ara, si es té en compte la tendència convergent de La Vanguardia i l’oportunitat de desprestigiar l’alcalde socialista s’entén millor perquè van decidir fer aquesta aposta. De nou, els interessos propis per sobre de les veritables notícies: rellevants, verificades i rigoroses. Aquesta Vanguardia comença a no convèncer-me.
Filed under: Uncategorized | Leave a Comment
A pocs dies de les eleccions britàniques seria d’esperar que ja estigués tot el peix venut i que només faltessin per convèncer quatre indecisos. Però el cert és que ni tan sols els rotatius britànics tenien clara la seva posició i, de ben segur, que els canvis d’ideologia d’última hora deuen haver agafat a més d’un desprevingut.
El diumenge passat, La Vanguardia mostrava una crònica a doble pàgina sota el paraigua “Elecciones británicas, 6-M” que analitzava en profunditat la situació que s’està vivint a Gran Bretanya. El que més em va sobtar de la pàgina va ser un destacat amb el títol “La prensa abandona el barco” i que feia referència als canvis de bàndol que, en aquests últims dies, s’han dut a terme en els diaris anglosaxons. I és que segons La Vanguardia, al partit laborista fa tanta olor de podrit que fins i tot els diaris més fidels a la seva ideologia han girat cua. És el cas de The Guardian que deixava clar que renunciava a seguir recolzant al partit laborista en un demolidor editorial en què demanava a crits el vot per a Nick Clegg i els liberal demòcrates.
El diari del poderós Rupert Murdoch tampoc s’ha quedat enrere. Els seu problema però no ha estat concretament amb la manera de fer del Labour, sinó en el fet que les coses no han anat com ell desitjava. Tant és el poder de Murdoch que, com recalca La Vanguardia, el seu suport als laboristes havia estat firmat mitjançant un pacte. Si Gran Bretanya no entrava a la zona euro, els laboristes tindrien el suport de The Times. Ara, però, les coses han canviat i Murdoch es mostra molest per les restriccions legals que els laboristes han imposat al monopoli dels drets de futbol i que han afectat al seu canal SkySports. Una jugada que ha fet que Murdoch s’oblidés del pacte amb l’actual partit al govern i s’aboqués a defendre la candidatura del conservador David Cameron. No és l’únic que s’ha decantat cap als conservadors. Aquest matí, el Financial Times s’unia a l’opció de Murdoch i mostrava el seu suport a Cameron mitjançant un editorial descaradament titulat “The FT’s choice” (la tria del Financial Times).
I és que en això, els rotatius britànics no tenen vergonya. La premsa anglosaxona no té problemes a l’hora de decantar-se per un candidat. El més probable és que hagin estat fidels al partit contrari durant tot aquest temps, però les amistats s’obliden ràpid en el món de la política i el periodisme, i qualsevol excusa és vàlida per despertar-se un dia i canviar de jaqueta. A més, és tradició que els diaris es decantin per un partit en el moment de les eleccions i si creuen que el que han estat recolzant fins ara no ho ha fet prou bé, miraran cap a una altra banda.
Res comparat amb el comportament de la premsa espanyola. Us imagineu La Razón demanant el vot per al candidat socialista? o Público fent una de les seves característiques portades pòster amb la foto del líder del PP? És cert que hi ha hagut casos com El País, que per temes polítics han deixat de donar suport al govern, però res tenen a veure amb el canvi de vorera dels periodistes anglosaxons.
Filed under: Uncategorized | Leave a Comment
Les dues cares de Samaranch
Sembla ser que de Samaranch n’hi ha dos: el que va morir a Catalunya i el que esmenten els diaris internacionals. Res tenen a veure l’un amb l’altre. Mentre Catalunya s’acomiadava de l’expresident honorífic del COI, amb un funeral propi d’un president del govern i presidit per destacades figures del món polític, esportiu i empresarial, a Anglaterra es publicava un article que a España s’ha qualificat de “devastador”. I és que pel que sembla la premsa internacional no ha tingut cap problema en desemmascarar el passat del ja batejat com “El senyor dels anells”. Un mateix personatge i una mateixa informació (l’anunci de la seva mort) tractat de maneres oposades en la premsa espanyola i en l’anglosaxona.
La mort de Juan Antonio Samaranch ha portat cua. Tant la premsa estatal com internacional se n’ha fet ressò, però la informació donada per uns i altres no ha estat ben bé la mateixa. A Espanya, la seva mort no tan sols va omplir portades de diaris esportius, sinó també portades de rotatius populars de qualitat i de premsa seriosa que anunciaven la seva mort com una gran pèrdua. Se’l va batejar com “El senyor dels anells”, en una clara al·lusió a la famosa triologia de Tolkien i com a metàfora dels anells de colors que caracteritzen els jocs olímpics.
Per entendre l’abisme que s’ha produït amb la informació de la mort de Samaranch cal saber que cap mitjà de comunicació espanyol va fer esment del seu passat franquista ni dels casos de corrupció en els quals es va veure embolicat. Tan sols alguns articles a diaris catalans, com l’Avui (Traves a l’esport català, la columna de l’Iu Forn, etc.) deixaven entreveure que Samaranch no era tan perfecte com el pintaven al Palau de la Generalitat, a la premsa de Madrid i a la capital espanyola.
Però com hem pogut comprovar, del passat franquista i dels casos corrupció se’n va ocupar, principalment, la premsa anglosaxona. Diaris tan destacats com el Financial Times el van titllar de “l’últim de la seva generació de polítics feixistes europeus que va restar actius en la vida pública”; The Guardian no va ser menys i el qualificava de “vulnerable a la corrupció” i al diari Times, Matthew Syed publicava un article titulat “The man who stole the Olympics’innocence” (L’home que va robar la innocència dels Jocs Olímpics). Una gran llista de diaris anglosaxons van destapar el seu passat, als qual el van seguir d’altres, com els alemanys, els nord-americans i els italians. Aquests últims van anar encara més enllà, i en el diari Il Sole 24 Ore l’acusaven d’haver “permès l’apartheid de països com Sud-àfrica”.
Com podem veure, hi ha tot un abisme entre la informació que van publicar els diaris espanyols i la que es va donar a la resta d’Europa i, inclús, als EUA. El nombre de diaris europeus que van publicar la versió més amarga de la vida de Samaranch són el nostre suport per afirmar que la premsa espanyola no va ser del tot sincera i es va amagar rere la veu d’aquells que amb la “pujada al poder” de l’expresident del COI van voler esborrar un amarg passat franquista i van difuminar qualsevol escàndol de corrupció que taqués el nom del que volien acabar honrant com el català olímpic.
Filed under: Uncategorized | Leave a Comment
Benvinguts a L’actualitat a debat!
L’actualitat a debat és un blog creat per a l’assignatura Seminari d’Anàlisi de l’Actualitat, del primer curs del 2n cicle de la carrera de Periodisme. Durant aquest trimestre em dedicaré a comentar, comparar i criticar algunes facetes de l’actualitat. No cal dir que qualsevol comentari és benvingut!
Filed under: Uncategorized | Leave a Comment
L'actualitat a debat 